Tenim la gran sort d’haver escollit una professió que ens brinda la possibilitat de viure moments inoblidables i ser a llocs i al costat de persones que t’enriqueixen i estimulen per, l’endemà, tornar a l’oficina amb les piles carregades i ganes de fer molt més i fer-ho molt millor. És el que ens va passar dimarts, a la festa d’entrega del premi del Català de l’Any 2001, al Teatre Nacional de Catalunya.
Fa tres anys que assistim a la cita, però la d’aquest any era encara més especial que les anteriors. Especial perquè hi acudíem acompanyant i ajudant a Nandu Jubany, un dels pilars del sopar de l’any, el festí gastronòmic posterior a la gala que fa les delícies dels assistents amb les propostes de deu xefs de referència, i que ja s’ha convertit en tot un clàssic. Treballar al costat d’en Nandu t’encomana de la seva capacitat insaciable de crear, de la manera d’agafar el toro per les banyes i d’aquell “pit i collons” de quan té al davant 600 persones amb gana i ganes de gaudir menjant. I et dóna ales.
I especial sobretot perquè com a comunicadores arribàvem a la gala convençudes que era Joaquim Maria Puyal qui s’havia d’endur el guardó d’aquesta edició. Va ser molt estimulant veure en directe com en Puyal recollia un reconeixement més que merescut, que va prendre la forma d’un homenatge a una feina que dia a dia i any rere any, ha contribuït a fer créixer un periodisme que, segons va dir ell mateix en el seu discurs, “és essencial en la societat democràtica i ara està en crisi”.
Compartim plenament la seva manera d’entendre la comunicació, i aplaudim el missatge del seu discurs en el moment de recollir el premi. En Puyal creu en el treball en equip, en l’empenta d’aquells que tenen ganes de fer grans coses i fer-les ben fetes. En un discurs comú: “Ens calen pensadors lúcids, idees per, entre tots, trobar línees vàlides de pensament i intentar sortir de la crisi”, va dir amb les paraules ben triades i una veu privilegiada.
És cert. La tasca comunicativa dels periodistes i els mitjans de comunicació pot ajudar a tirar endavant un país que ara necessita més suports que mai. Si en els seus articles i editorials substitueixen el to pessimista i el mot crisi per missatges estimuladors i plens de reptes, potser contribuiran a tirar el país endavant o, com a mínim, a no fer-lo recular més encara.
En Puyal és crític amb els mitjans i els polítics, però també és realista i sincer, i per això va apuntar la part de culpa que tenim tots i cadascun dels membres de la societat: “Hem confós la felicitat amb el diner. Hem confós la crisi econòmica amb la crisi moral. Ens hem acostumat a viure bé i hem oblidat la política de l’esforç”. I també per això va interpel·lar directament al president del Govern. A Artur Mas li va dir que a vegades, quan el mirava, li semblava veure una espurna de solitud al seu rostre, “com si s’enfrontés a una munió de problemes amb entusiasme però com un navegant solitari”. I li va demanar que, si alguna vegada li passa això “sàpiga que té tot un poble darrere. Els catalans, si anem junts, som invencibles.”
