La resposta per part nostra, després d’assistir a Barcelona al seminari del bufet d’advocats Baker&McKenzie entorn d’aquesta pregunta, és un NO rotund.
Malauradament no és fàcil trobar sessions com aquesta on advocats especialitzats en legislació i jurisprudència 2.0 transmetin a directors de comunicació les recomanacions que cal tenir en compte a l’hora d’executar accions de comunicació d’aquest tipus. En aquest sentit, vagi per endavant el nostre agraïment a Grup Clade per deixar-nos participar al primer Grup d’Interès Mutu en què van assistir les empreses del grup i també les que són membres de Sinergrup.
Tots els directors de comunicació vam sortir amb dues paraules al cap: prevenció i dissuasió. Els socis i associats de Baker&McKenzie ens van explicar, amb casos concrets recents que valia la pena conèixer, les condicions d’ús de cadascun dels canals que utilitzem. Facebook, Twitter, Instagram… Totes les xarxes tenen unes condicions d’ús a tenir en compte per no incórrer en il·legalitats. Però això no és suficient.
Cal que tant les empreses com els qui treballen la comunicació de xarxes per tercers redactem i signem polítiques d’ús de les xarxes, tenint en compte els drets d’imatge i els drets de propietat intel·lectual.
A Baker&McKenzie ens va explicitar amb diferents casos pràctics que si bé s’ha generat jurisprudència a la qual es pot recórrer, no hi ha una normativa o legislació específica que prevegi situacions com les generades per l’ús de les xarxes socials en l’àmbit de les empreses. Per això, és recomanable tenir lligats i ben lligats temes com les clàusules de confidencialitat i els drets d’imatge amb les persones treballadores de l’organització des del primer dia. I igualment, contractes de cessió de drets i propietat intel·lectual per part de proveïdors externs que gestionin la comunicació i les xarxes en nom de l’empresa.
Per què, algú havia pensat que la foto de dues treballadores d’un supermercat carregades amb els bitllets de tota la jornada sobre la taula del jefe i davant de la caixa forta, i penjada al Facebook personal d’una d’elles, podia ser una qüestió de seguretat per a l’empresa?
O a algú se li havia acudit què passa si un Twitter creat per un empleat de manera espontània amb el nom de l’empresa acaba sent el canal de comunicació fonamental d’aquesta? I si el treballador decideix marxar de l’empresa i el perfil és seu, tindrà total llibertat per seguir gestionant el compte?
I tot això per no parlar de l’ús de les xarxes a nivell personal en horari laboral, que en alguns casos ha arribat a ser del 90% de la jornada de feina…
No és ciència-ficció. Són casos reals.
Ara per ara però, els advocats d’aquest prestigiós bufet afirmen que el maldecap més gros a les organitzacions és com aturar la fragmentació permanent de les rutines de treball que ha generat el Whatsapp. Per què… si el telèfon és de l’empresa, es pot utilitzar per a temes personals?
Acabem amb la reiteració i la lliçó ben apresa: prevenció i dissuasió.
