La reelecció de Barack Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica no es podia escenificar d’una altra manera: a través de Twitter, amb un breu missatge («Four more years» – Quatre anys més-) i una emotiva imatge adjunta, abraçat a la seva dona, Michelle Obama. Fa quatre anys, un ús innovador, encertat i decisiu de les xarxes socials, aleshores emergents, van fer de Barack Obama el primer president 2.0. Les xarxes socials es van convertir en el vehicle cap a la Casa Blanca, igual que un dia la ràdio ho va ser per a Roosevelt o la televisió per a Kennedy.

Però després de la força que les xarxes socials van tenir en la campanya d’Obama de 2008, quin ha estat el seu paper en aquestes eleccions? En quatre anys, Facebook, Twitter i Youtube, les principals eines 2.0 utilitzades en aquella campanya, s’han estès a desenes de milions de ciutadans, adquirint un paper de mitjans de comunicació de masses. La pàgina d’Obama a Facebook ha passat de 3.279.000 fans a 32.545.555, una xifra deu vegades més gran. El perfil a Twitter ha passat de 137.000 a 22,6 milions de seguidors. I a Youtube, s’ha passat dels 20 milions als 262 milions de visites dels vídeos de campanya.

La massificació de les xarxes ha obligat a l’equip de campanya a adequar-se al seu nou impacte. L’univers 2.0 ja no és un banc de proves aliat per arribar a la Casa Blanca: és una eina valuosa per seguir sumant vots, però que convé gestionar de manera acurada i precisa perquè aquesta proximitat i viralitat que donen les xarxes no es pugui girar en contra. I si no, vegeu l’exemple del candidat republicà Mitt Romney. Deixant de banda el seu nombre molt menor de seguidors i fans a les principals xarxes socials, a Romney se l’ha acusat de ser poc genuí i autèntic en els seus missatges.

Al llenguatge del candidat republicà, més especulatiu, més abocat al to electoralista, li ha faltat aquella proximitat, aquella ànima i aquella mirada personal que sí que es troba als missatges d’Obama. De fet, el president dels EUA adverteix al seu compte de Twitter que hi ha missatges escrits pel seu equip de campanya, i que els que tecleja ell mateix porten la firma BO. ¿Una estratègia? Potser sí. Convé recordar que en comunicació política, el com s’explica moltes vegades deixa en un segon pla el què s’explica. I la campanya als EUA és un exemple de que no només és important utilitzar les xarxes; també cal utilitzar-les bé i amb uns objectius definits.

El nou màrqueting polític i electoral 2.0, que va néixer l’any 2008, ha donat aquest 2012 un nou pas de gegant, amb la campanya Obama2012, que bé podria anomenar-se Obama2.0 .